Tots els que entraven eren gairebé els mateixos cada dia. Obrien la porta, parlaven una mica tímidament i s’assentaven. Jo era la seva estona de meditació personal, amb mi es deixaven anar. Aquelles personetes que en un principi havien resultat intruses per mi, ara ja em començaven a ser familiars i em feien mala pinta. Ells es desfogava amb mi i jo ja començava a estar cansada de veure’n de tots colors, i de totes olors. Estava cansada de que cada persona obrís la porta i m’utilitzés per alliberar els seus problemes.
Avui s’havien aposentat tres persones en mi i ja em sentia bruta i feia mala olor. La primera havia estat la típica persona que arribava emprenyada i que sempre defecava problemes ferroviaris. La seva femta feia olor a ferrocarril aturat a les vies del tren i de persona que no tenia pressa en sortir de la meva cadira. Era un de tants altres que patia estrès i que la Renfe li feia arribar tard a la feina gairebé cada dia i clar, amb el temps havia aprés a deixar anar el que tenia dins seu amb mi. I avui s’havia assentat i s’havia estat allà prop de mitja hora transmetent-me aquells neguits i aquells flaires.
La segona que havia entrat havia estat una visita fugaç, les que de tant en tant feien les persones que només s’asseien per una revisió. Havia estat una dona que temps enrere m’utilitzava per plorar la mort del seu marit però avui havia marxat tranquil·la al veure que les llàgrimes ja se li havien acabat i que se sentia purificada per dins. Encara recordava el color i el gust de les seves llàgrimes. Eren transparents i amb gust d’amargura i m’havien deixat una olor d’acidesa que m’havia costat molt d’esborrar.
I no farà gaire que el tercer visitant ha marxat. Quan ha entrat m’he adonat que era un nouvingut i que mai havia vist la seva cara. Era ben plantat i es veia de bona família. En un principi m’havia semblat que no encaixava en aquell lloc tant brut però s’havia transformat només seure sobre meu. Havia deixat anar la seva por persecutòria del Sol, sí, el principiant tenia por perquè es creia que el Sol el perseguia. Estava obsessionat amb les llum del dia i estava disposat a cagar-se en mi i purificar-se dels seus pànics cada vegada que pogués entrar i asseure’s en mi.
Ja n’estava cansada. Tres visitants i ja començava a sentir nàusees amb la olor que cada pacient havia deixat. Volia marxar d’allà i aturar-me a cridar però no podia. Em sentia com si fos una tassa de vàter però en realitat era la cadira d’un despatx d’un psicòleg en plena crisi d’identitat. Em trobava en el lloc més indicat per començar la teràpia.
Avui s’havien aposentat tres persones en mi i ja em sentia bruta i feia mala olor. La primera havia estat la típica persona que arribava emprenyada i que sempre defecava problemes ferroviaris. La seva femta feia olor a ferrocarril aturat a les vies del tren i de persona que no tenia pressa en sortir de la meva cadira. Era un de tants altres que patia estrès i que la Renfe li feia arribar tard a la feina gairebé cada dia i clar, amb el temps havia aprés a deixar anar el que tenia dins seu amb mi. I avui s’havia assentat i s’havia estat allà prop de mitja hora transmetent-me aquells neguits i aquells flaires.
La segona que havia entrat havia estat una visita fugaç, les que de tant en tant feien les persones que només s’asseien per una revisió. Havia estat una dona que temps enrere m’utilitzava per plorar la mort del seu marit però avui havia marxat tranquil·la al veure que les llàgrimes ja se li havien acabat i que se sentia purificada per dins. Encara recordava el color i el gust de les seves llàgrimes. Eren transparents i amb gust d’amargura i m’havien deixat una olor d’acidesa que m’havia costat molt d’esborrar.
I no farà gaire que el tercer visitant ha marxat. Quan ha entrat m’he adonat que era un nouvingut i que mai havia vist la seva cara. Era ben plantat i es veia de bona família. En un principi m’havia semblat que no encaixava en aquell lloc tant brut però s’havia transformat només seure sobre meu. Havia deixat anar la seva por persecutòria del Sol, sí, el principiant tenia por perquè es creia que el Sol el perseguia. Estava obsessionat amb les llum del dia i estava disposat a cagar-se en mi i purificar-se dels seus pànics cada vegada que pogués entrar i asseure’s en mi.
Ja n’estava cansada. Tres visitants i ja començava a sentir nàusees amb la olor que cada pacient havia deixat. Volia marxar d’allà i aturar-me a cridar però no podia. Em sentia com si fos una tassa de vàter però en realitat era la cadira d’un despatx d’un psicòleg en plena crisi d’identitat. Em trobava en el lloc més indicat per començar la teràpia.
Aida Pla Genobart
