miércoles 18 de noviembre de 2009

Crisi d’identitat

Tots els que entraven eren gairebé els mateixos cada dia. Obrien la porta, parlaven una mica tímidament i s’assentaven. Jo era la seva estona de meditació personal, amb mi es deixaven anar. Aquelles personetes que en un principi havien resultat intruses per mi, ara ja em començaven a ser familiars i em feien mala pinta. Ells es desfogava amb mi i jo ja començava a estar cansada de veure’n de tots colors, i de totes olors. Estava cansada de que cada persona obrís la porta i m’utilitzés per alliberar els seus problemes.

Avui s’havien aposentat tres persones en mi i ja em sentia bruta i feia mala olor. La primera havia estat la típica persona que arribava emprenyada i que sempre defecava problemes ferroviaris. La seva femta feia olor a ferrocarril aturat a les vies del tren i de persona que no tenia pressa en sortir de la meva cadira. Era un de tants altres que patia estrès i que la Renfe li feia arribar tard a la feina gairebé cada dia i clar, amb el temps havia aprés a deixar anar el que tenia dins seu amb mi. I avui s’havia assentat i s’havia estat allà prop de mitja hora transmetent-me aquells neguits i aquells flaires.

La segona que havia entrat havia estat una visita fugaç, les que de tant en tant feien les persones que només s’asseien per una revisió. Havia estat una dona que temps enrere m’utilitzava per plorar la mort del seu marit però avui havia marxat tranquil·la al veure que les llàgrimes ja se li havien acabat i que se sentia purificada per dins. Encara recordava el color i el gust de les seves llàgrimes. Eren transparents i amb gust d’amargura i m’havien deixat una olor d’acidesa que m’havia costat molt d’esborrar.

I no farà gaire que el tercer visitant ha marxat. Quan ha entrat m’he adonat que era un nouvingut i que mai havia vist la seva cara. Era ben plantat i es veia de bona família. En un principi m’havia semblat que no encaixava en aquell lloc tant brut però s’havia transformat només seure sobre meu. Havia deixat anar la seva por persecutòria del Sol, sí, el principiant tenia por perquè es creia que el Sol el perseguia. Estava obsessionat amb les llum del dia i estava disposat a cagar-se en mi i purificar-se dels seus pànics cada vegada que pogués entrar i asseure’s en mi.

Ja n’estava cansada. Tres visitants i ja començava a sentir nàusees amb la olor que cada pacient havia deixat. Volia marxar d’allà i aturar-me a cridar però no podia. Em sentia com si fos una tassa de vàter però en realitat era la cadira d’un despatx d’un psicòleg en plena crisi d’identitat. Em trobava en el lloc més indicat per començar la teràpia.
Aida Pla Genobart

jueves 12 de noviembre de 2009

Era la Por


Es deia Por i penetrava en ella cada dia en algun o altre moment. Mai sabia què feia per cridar-la però sempre acabava apareixent, es calava dins d’ella com el fred de l’hivern i es fonia molt lentament com si no volgués marxar. La Por era una sensació, era el neguit que de cop apareixia i la feia pensar sense parar en coses tristes i a vegades sense sentit. Ella gairebé mai s’hi resistia, la Por era bella i la seduïa fins a fer-li caure llàgrimes de temor. Quan estaven juntes ella pensava en ell, gairebé sempre era el mateix: començava amb el pressentiment que ell tard o d’hora l’abandonaria i acabava amb llàgrimes als ulls imaginant el mal que hauria de superar. Era cíclic i gairebé diari encara que amb el pas del temps una espurna de tranquil·litat havia anat apareixent en ella veient que encara estava junt amb ell. Però la Por no abandonava mai i l’acabava fent tocar de peus a terra convertint-la en una pessimista ploranera. Ella somiava amb ell i la Por la despertava del somni. Ella volia somiar per sempre amb ell però recordava la Por i s’adonava que podia tenir raó, que si deixava que seguís dins d’ella el possible cop seria més lleu. Però començava a estar una mica cansada d’aquella Por, de que sempre aparegués en els millors moments. Tocava realment de peus a terra? O tocar de peus a terra significava creure’s d’una vegada per totes que ells dos estaven junts? Era la Por el somni i no el què estava vivint amb ell? Potser l’únic que volia la Por era no deixar-la viure plenament enlloc de frenar-li el cop del desengany amorós.

Aida Pla Genobart

jueves 29 de octubre de 2009

Un mot per despertar-nos

Un soroll d’alarma va començar a sonar i va intentar obrir els ulls. Una llum insistent li dificultava la visibilitat però hi havia una veu que la impulsava a seguir lluitant per veure-hi bé. Era la seva veu, una veu dolça i masculina que parlava del despertar d’un nou dia i d’una nova aventura. Ella va sentir que ell l’abraçava i li anunciava que la seguia estimant igual o més que el dia anterior. Va començar a percebre les ombres d’aquella cambra, la silueta del cos d’ell acariciant-la. Ella somreia de felicitat perquè el seu dia havia començat amb ell al costat. Els dos encara tenien el cor adormit i submergit amb el somni que havien tingut aquella nit: el d’ella havia estat ell, i s’havia fet realitat. Li agradava tenir durant una estona els ulls mig clucs i sentir el seu tacte i escoltar la seva veu i imaginar que ell la mirava amorosament. Mai n’hauria tingut prou d’aquell moment, sempre l'assaboria al màxim i mai se’n cansava. Però al final va obrir els ulls del tot i se’l va mirar com si ho fes per primera vegada. Ell l'observava, la seva mirada era serena i clara i parlava amb un idioma que només ella esperava entendre. No calia que es diguessin res, els dos sabien què estava pensant l’altre, però s’ho van dir. Va ser un “t’estimo” sincer i uníson que els va fer trontollar i posar la pell de gallina. Aquest era el mot amb el què s’havien despertat reflex de que tot allò ja no era un somni per viure només en la imaginació de la nit.

Aida Pla Genobart

viernes 23 de octubre de 2009

Mentre plou

M’agradaria mirar la pluja abraçada a tu, dins la nostra casa i prop d’una llar de foc. Besar-nos al ritme de les gotes i confessar-nos els més profunds neguits. Parlar de l’amor que sentim mentre mirem les altres parelles com passegen pel carrer sota un sol paraigües. Plorar de l’alegria que sento i que tu m’eixuguis les llàgrimes dolçament. Brindar amb una copa de cava pel què hem viscut junts i abrigar-nos sota una mateixa manta. Acariciar-nos i mirar-nos als ulls mentre sentim el soroll de l’aigua caient.
Aida Pla Genobart

martes 13 de octubre de 2009

Estones de confessions sobre un llençol blanc de cotó


La puresa d’aquell blanc els cridava, era el color dels llençols de cotó que els empenyien a jeure els dos junts sobre el llit. I aquell jaç els feia aprofundir en el més purs sentiments. Els dos obrien el seu cor i s’abraçaven i es besaven recolzant les paraules que sortien dels seus endins. Allà es passaven llargues estones ignorant el pas del temps. S’estiraven i es palpaven sentit els seus sospirs. Eren moments d’innocència en què es miraven els ulls i comprovaven que sentien i volien el mateix. La màgia sortia de dins seu, d’aquells instants de calma en els que els dos quedaven hipnotitzats per l’ambient, les paraules i els sentiments que flotaven. No volien separar-se, aquelles estones de confessions els feia forts i els ajudava a tirar endavant. Eren converses que servien de vitamina en un dia cansat, de bola antiestrès en un dia atabalat, de mocador en un dia trist i de somriure compartir en un bon dia. Estirats sobre els llençols blancs de cotó els dos s’adormien de la tranquil·litat que sentien al sentir-se a prop.


Aida Pla Genobart

miércoles 7 de octubre de 2009

Filtre d’emocions


Estava neguitosa. Les classes havien començat i ja se li venia un munt de feina a sobre. Aquest any seria diferent. Era l’últim de la carrera i deixaria aquella facultat possiblement per sempre. Era mig dia i com cada dia havia sortit de casa per agafar el cotxe i conduir cap a la universitat. Aquesta vegada anava sola. S’havia posat un CD i la música l’havia submergit en un munt de pensament en el què ell era el protagonista. El cap li donava voltes i més voltes al motiu pel qual estava tant estranya darrerament. S’autoqüestionava per descobrir-se i la raó que havia trobat era el temps. Havien passat tot l’estiu junts i ara es limitaven a veure’s la poca estona que tenien al dia i sempre estaven acompanyats. Ella volia temps, més temps per estar amb ell o bé per acostumar-se a no tenir-lo tan aprop. El trobava a faltar. Llegia i veia el seu nom escrit i deixava d’estar pendent de la lectura. Conduïa i passava per davant de l’indicador del seu poble fent els màxims esforços per no entrar-hi i saltar-se les classes. Entrava a les aules i li costava atendre i prendre notes de les explicacions del professor. Al final ho aconseguia però sempre el tenia al cap, i al cor. Després de les classes es distreia amb les amigues de la universitat i tornava cap a casa. Tornava a agafar el cotxe, aquesta vegada acompanyada de dues amigues. I parlaven. El tema era interessant i ella escoltava mentre estava pendent de la carretera. El què li explicaven era fascinant, intrigant i alhora graciós, havia estat una conversa de persones adultes descobrint-se i ella havia volgut explicar també la seva història. Aquella història parlava d’ell. Havia deixat a les dues amigues i tornava a estar sola, paint la conversa intensa i curta que havien tingut les tres. De nou, i encara amb més ganes, tenia ànsies de veure’l. Aquell dia ella s’havia adonat que tenia sort i que faria el possible per seguir-lo estimant.

Aida Pla Genobart

martes 6 de octubre de 2009

ENDEVINA ENDEVINALLA


Pot semblar que tinc caspa però no ho és. A vegades tinc ulleres i, a més, he de portar ulleres perquè tinc miopia. Les meves galtes sovint em juguen males passades i s’envermelleixen. Sí, sóc tímida i reservada i potser d’aparença seria. Puc semblar la calma però per dins tinc un neguit que fa que sovint em pugueu veure gratant-me el cap. És un defecte, és com un tic.

La meva mirada sovint està absent, li agrada observar i penetrar en la meva ment per imaginar. Sóc costosa de conèixer però no una antisocial. I els que m’arriben a conèixer em diuen “noia de poques paraules”. I sí, tenen raó. Adoro el silenci i les paraules justes.

M’agrada la rutina però també trancar-la i fer bogeries de tant en tant, aventurar-me. Un dels meus defectes: la impaciència. Les virtuts no les tractaré. A vegades podia dir-te com sóc i d’altres no. Sí, tinc crisis d’identitat. I potser tu també. M’agraden les paraules, jugar amb elles i plasmar-ho en papers. Intento escriure. A vegades penso que ho faig fer, d’altres que no. Però no ho deixo de fer.


Aida Pla Genobart

lunes 28 de septiembre de 2009

Paraules de perdó

Aquesta nit hem perdut els esquemes i ens han desviat de la nostra ruta seguida fins ara. Ha tornat a aparèixer una altra pedra pel camí, la mateixa pedra que temps enrere s’havia posat davant nostra i ens havia fet caure. Temps enrere vam continuar llençant la pedra fora del camí però aquest cop ha tornat als nostres peus. S’ha plantat al mig del dos dient paraules de perdó i volen ser companya de viatge. Ens hem quedat bocabadats perquè no esperàvem el moment, tot i que sabíem que possiblement arribaria. Primer tu l’havies escoltat i l’havies intentat perdonar. Després m’havia tocat a mi. El discurs havia estat força semblant i honest. Tu i jo havíem parlat i per no penedir-nos havíem cedit. Havíem acceptat que aquella pedra seguís el camí amb nosaltres tot i sabent que era una pedra i podria tornar-nos a molestar. Nosaltres havíem pactat que seríem prudents i lluitaríem per seguir agafats de la mà, i la pedra havia promès que demostraria el seu penediment. Trepitjant més fort i amb els ulls més vius que mai tu i jo havíem decidit seguir endavant. Potser una mica preocupats pel què ens depararia el futur, però tranquils perquè tenim clar el què volíem. Aquella nit havia anat bé, potser massa, però moralment, tu i jo ja estàvem nets.
Aida Pla Genobart

lunes 21 de septiembre de 2009

Saltimbanco a Barcelona

Alegria, Delirium i Quidam són els últims darrers espectacles que el Circ du Soleil ha realitzar a Barcelona, aquest cop arriba Saltimbanco, la primera i principal demostració de la companyia iniciada al 1992.
L’espectacle es podrà veure del 30 de desembre al 10 de gener al Palau Sant Jordi, les entrades ja es poden comprar des del ServiCaixa de La Caixa i els preus oscil·len entre els 25 i els 65 euros.
Saltimbanco és una celebració de la vida i un homenatge als artistes del carrer, es tracta d’un espectacle que barreja art, colors, equilibri, força i classe i que transmet optimisme i alegria.
L’obra està integrada per
10 números plens de música, moviments i colors, entre aquest destaquen els pals xinesos, la doble corda fluixa, els malabars, el gronxador rus i el trapezi.


miércoles 16 de septiembre de 2009

Aroma de cafè i sucs de taronja


Migdia de setembre de cel tapat i núvols dubtosos entre pluja i sol. En un indret de Manresa, no massa apartat del centre, es respira amistat. El local està callat però hi ha tres noies que parlen ordenadament i que de tant en tant s’exalten i riuen. Són tres amigues que fa dies que no parlen, ho diu l’aroma del moment. Dues s’han demanat un suc de taronja, l’altre un cafè. I les tres expliquen les seves aventures i es posen al dia dels moments que s’han perdut. S’ensuma amb el seu comportament que dues estudien medicina i l’altre periodisme. Parlen de tot i de res, planegen alguns temes i aprofundeixen en d’altres, respiren i oloren el silenci fins que una de les tres torna a parlar. S’escolten i es miren tímidament. Es nota que encara no estan massa acostumades a aquestes converses d’amigues adultes però les tres transmeten comoditat i complicitat. El temps passa encara que no se n’adonin. Cap d’elles mira el rellotge però els telèfons comencen a sonar. Totes tenen que tornar a casa seva i seguir amb els seus plans. Surten de l’indret amb calma i sense deixar de parlar. Estan una mica més callades. Es planten al carrer i no saben com acomiadar-se. Es diuen que es tornaran a veure però cap d’elles sap quan. Una diu adéu i les altres responen amb el mateix mot. I quan ja s’han separat se sent una veu que proposa un altre aroma de cafè i sucs de taronja per la setmana que ve i cada setmana.

Aida Pla Genobart

sábado 12 de septiembre de 2009

Visitant la vinya dels records d’infant

M’havies explicat la història i jo l’havia intentat recrear amb tot el què veia. El camí gairebé quedava camuflat entre les fulles dels pins però m’havies dit que temps enrere hi havia hagut una entrada de pedra que et conduïa fins el peu d’aquella vinya. Però nosaltres no havíem volgut anar contra la natura i havíem deixat el cotxe a l’inici del camí. A peu, havíem anat apartant els què ens molestava per avançar, fins que havies vist aquell 600 i no havies pogut no aturar-te. Et recordava la teva infància i les felices estades que havies passat en aquell indret amb la teva família.
A pocs metres d’aquell cotxe que amb el temps s’havia tornat inservible havíem divisat la casa. Es veia vella i abandonada, els dragons n’havien fet la seva estada i les finestres estaven trancades. Hi onejava alguna persiana que donava un cert aire de vida i tenebrisme a l’indret. Inspeccionarem el terrat i contemplarem les vistes que des d’allà podien veure’s, vistes que amb el temps tampoc havien canviat massa.
Després havíem començat a obrir portes i el que m’havia semblat una estança petita s’havia anat convertit en una casa. El menjador, encara que una mica empolsinat, et va portar l’olor dels temps d’aquells àpats familiars junt amb el teu avi. La cuina t’havia sorprès i gairebé estava intacta a quan la vas trepitjar per últim cop. L’escala que conduïa a les habitacions encaixava perfectament dins aquell quadre. Pujant els graons empinats encara blancs vas obrir dos portes de fusta encara per pintar i les vas obrir com si fossis a casa teva. En una em vas descriure la posició on havien estat els llits i em vas obrir un dels calaixos d’aquell antic armari on encara hi quedaven els pijames que de petit t’havies posat. A l’altre habitació hi havia un llit de matrimoni amb llençols gruixuts i empolsinats, al fons, una porta que només tu sabies obrir. Vas obri un calaixet de la tauleta de nit, buscaves la clau que havies vist quan erets petit, i la vas trobar. Un cop travessada hi havia una petita galeria amb un petit bany i una petita habitació més. Em sentia com una nena entrant en una casa desconeguda però acompanyada del nen que temps enrere hi havia viscut.
Vam sortir de la casa i vam seguir un petit caminet que em vas ensenyar. Allà, molt aprop de la vinya, vam visitar les restes de la piscina que jo contemplava sense aigua però que de ben segur tu la veies plena I vam tornar. I vas anar tancant les portes de totes aquelles cambres respirant cada record que t’anava venint a la ment i prometent-te que aquell indret algun dia tornaria a ser el què era.

sábado 5 de septiembre de 2009

Viatge a les Pitiüses: Eivissa i Formentera

Vaig seure a l’avió per tranquil·litzar-me, l’havíem agafat amb el temps massa just, però així ell no havia pogut fer volar la seva imaginació i començar a preocupar-se pel vol. Havíem mirat els núvols, el cel i el mar i havíem buscat amb la mirada indrets que es veient llunyans però que de segur eren coneguts. Havíem trobat Menorca en la distància fins arribar a l’illa on l’avió havia aterrat. Eivissa era desconeguda per mi i, encara que ell ja hi hagués estat durant la seva infantesa, poques coses en recordava. Vaig baixar de l’avió, el primer peu que vaig posar a terra va ser l’esquerra. No em vaig preocupar per això encara que a vegades sigui una mica supersticiosa, anava amb ell i de segur que el viatge seria d’allò més emocionant. Exploraríem l’illa i junts ens exploraríem els dos.

Un autocar ens va portar fins a la que és considerada la segona capital de l’illa per la seva popularitat. Al cap de poca estona Sant Antoni de Portmany ja estava davant nostre oferint-nos unes vistes genials i un ambient envejable. Ens estaríem 4 nits en una petita cambra econòmica però agradable, de terrassa espaiosa i de neteja impecable. Amb una piscina comunitària i tranquil·la que misteriosament i cada dia ens anava deixant monedes en les seves profunditats.

La peça clau del viatge fou la moto que vam adoptar durant 3 dies anomenada Sym. Amb ella vam gaudir de trajectes llargs i trajectes curts. Jo darrera i ell davant. Prenent aire i alhora el sol per aquelles carreteres gens transitades. Visitant indrets com la torre d’es Vedrà d’accés un pel complicat però de vistes espectaculars o alguna que altre cala d’aigües tranquil·les i amb algun que altre visitant picant. El retrobament va ser a la capital, allà ens esperava la Laura que feia anys que no veia. Havia de ser en aquella illa on tornéssim a veure’ns les cares i tornessin a florir les sensacions i els records d’aquells anys de batxillerat que vam passar juntes. Vam passar tot el vespre allà, en aquella ciutat emmurallada de llums i penombres romàntiques però també d’ambient festiu i alliberat.

L’endemà agafaríem una barca que ens portaria a l’altre Pitiüsa. Recorrent totes les cales d’Eivissa fins al port de Formentera havíem tingut temps de tot. D’acalorar-nos, de pensar, de parlar, d’observar el mar replet de meduses i algun que altre suposat dofí, de marejar-nos i de que se’ns passés el mareig. Amb el cap encara una mica descol·locat vam llogar una altre moto. I vaig prendre el relleu al meu conductor preferit. Posant-me jo al volant vam dirigir-nos cap al far de Barbaria on Paz Vega va filmar algunes de les escenes del seu debut a ‘Lucía y el Sexo’. Ens vam enfonsar en les roques i vam retallar el penya-segat mentre ens fèiem enemics de les sargantanes. Vam parar a dinar en un restaurant d’encant i amb un tracte graciós. Plants innovadors de gustos afrodisíacs. Amb la panxa plena i els dos vestits amb una samarreta blanc adlib vam agafar camí cap a l’altre far, a l’altre punta de l’illa. En una de les rectes carreteres de poc asfalt la multitud de motos aparcades ens va fer aturar. Ens vam treure la innocència i la puresa de sobre i ens vam banyar a les transparents aigües de la Cala Migjorn. Refrescats vam reomplir gasolina amb la pistola d’un altre turista que poc acostumat a omplir dipòsits de moto li havia sobrat. A contratemps, vam exprimir el gas de la motoreta. I tu i jo ens vam separar per uns moments, per poder tornar a Eivissa junts. Mentre tu deixaves la moto jo aturava el vaixell. Per sort vas arribar a temps i vam poder partir cap on teníem el llit.

A Eivissa de nou vam poder reafirmar el que havíem anat veient els dies anteriors: les nits eren de canvis radicals. El sol es ponia i la lluna que amb els dies s’havia anat fent plena brindava un nou ambient. Tant a Sant Antoni com a la capital els carrers es transformaven i s’omplien d’espectacle. Les discoteques i els pubs que amb el sol quedaven camuflats prenien vida. El jovent sortia al carrer amb màximes forces de festa i possiblement de beure i lligar. M’havia agradat la primera nit en aquella illa. Tu i jo en una terrassa, amb dos còctels a la mà, sent observadors dels moviments dels altres, rient i criticant. Tenint-nos. I sense cap necessitat de buscar amb ànsies la persona que ens pogués fer feliç.

Les altres nits també havien estat de somni. Igual que els dies, les visites i les sensacions. L’autocar que gairebé perdem que ens havia de portar a l’avió que ens portaria a Girona em va fer veure que no volíem marxar, que volíem aprofitar al màxim els segons que ens quedàvem per estar en aquelles terres. Durant el vol de tornada recordaria el viatge: aquells sopars a la nostre terrassa i les persones que havíem anat trobant pel camí: la parella d’homosexuals que ens havia tirat la meravellosos foto a tocar de la torre, el camerunès del mercat hippy que havia criticat al Barça per deixar escapar l’Eto’o, els veïns alcohòlics i generosos que agafaven les nostres cadires i ens estenien la roba, el cambrer encantat que ens servia l’esmorzar, i molts altres més. Tot això, i les converses que havia tingut amb tu, les que em transmetien seguretat i em feien créixer, junt amb els teus petons i les teves abraçades, tot embolcallat amb els millors paisatges d’Eivizza i Formentera, m’ho emportava cap a casa com a souvenir d’aquell primer viatge d’estiu amb tu.


Aida Pla Genobart